Monument al llebrer desconegut.
publicat al Diario de Mallorca el 8/08/2022. 
El Canòdrom, el nou (semi)bosc urbà de Palma
Quatre anys (i dos dies) després de l’inici de les obres s’ha inaugurat la primera fase del Bosc Urbà de Palma, cridat a ser una de les zones verdes més concorregudes pels ciutadans. Concebut com un dels primers (i principals) projectes de l’equip municipal que governa la ciutat des de 2015, obre després d’un llarg procés de construcció, ple d’obstacles i constants retards. Quan les obres començaren el 27 de juliol de 2018 es preveia que durassin un any i encara manca la segona fase, corresponent al velòdrom de Tirador, encara sense finançament i projecte. Una vegada acabat, el Bosc abastarà un total de 34.000 metres quadrats i de ben segur serà un dels parcs de referència de la ciutat, atesa la proximitat al centre urbà.
El Bosc s’incorpora a les grans zones verdes que envolten el centre de Palma: sa Feixina (1935), Parc de Mar (1984), Krekovic (1990) i Ses Estacions (2007), però es distingeix d’ells per pautes que el converteixen en un parc innovador i diferent. El Bosc abandona la tendència de construcció de parcs amb sobreabundància de ciment per prioritzar la superfície arbòria i arbustiva. També prescindeix de dissenys rectilinis en excés, que en altres parcs donaven com a resultat àmplies esplanades, però fredes i impersonals. Finalment, aprofita i s’adapta a la petjada històrica de construccions anteriors. Tot això dona com a resultat un espai irregular i de construcció complicada però valuós, conservant vells usos sense perjudicar els nous i conferint-li un caràcter propi, ben particular.
En el nou Bosc Urbà s’ha pres com a referència un dels punts de trobada social més importants de la ciutat del passat segle: el Canòdrom, del qual adopta els vestigis històrics com eix vertebrador. El circuit de carreres s’ha reciclat com a passeig; la monumental porta d’entrada, flanquejada per tres arcs de mig punt, ara és l’entrada principal; i els rústics murs perimetrals de marès, tocant al llit de sa Riera, llueixen malgrat el seu traçat irregular. Tot presidit per quatre grans plataners a una de les corbes del circuit. Cal recordar que el 2008, quan l’espai era un abocador ple de males herbes i llar d’indigents, ARCA Patrimoni va demanar que aquests elements fossin preservats; el temps els ha donat la raó.
El Canòdrom, actiu de 1932 a 1999, fou un dels circuits més representatius d’aquest esport a Espanya, referència i memòria de diverses generacions. Durant set dècades es corregueren milers de curses de llebrers, es creuaren infinitat d’apostes i fou punt d’oci i trobada de molts ciutadans. Allà es va organitzar el 1956 la primera edició del Campionat d’Europa, quan Unfair Tax es va coronar campió; també set campionats d’Espanya i en el darrer, el 1991, fou campió per única vegada un llebrer local: Jhonny Walker.
No obstant, l’element més preuat del nou bosc no està relacionat amb el món llebrer. En un dels murs perimetrals del parc destaca el tram de cent metres de la Font de la Vila, estructura hidràulica d’origen musulmà i vestigi excepcional de la Mallorca anterior a la conquesta del 1229. Casi tot l’aqüeducte fou destruït durant el segle passat, fruit de l’expansió urbanística de la ciutat i la falta de sensibilitat amb el patrimoni històric; però la reutilització com a mur perimetral d’aquest tram li va permetre sobreviure. Així recuperam un bocí d’història mil·lenària que es creia perdut i que ara, per sort, hem retrobat.
Monument al llebrer desconegut
El Bosc Urbà no està acabat. A part de la segona fase del velòdrom de Tirador, manca polir detalls del mobiliari urbà i enjardinament. Però també calen elements que recordin i interpretin el que va representar aquest espai, perquè fins allò més corrent es perd si manca cap recordatori o homenatge. Un panell explicatiu de la història del Canòdrom és imprescindible, i també per la Font de la Vila. Però també una escultura commemorativa, no al·lusiva a cap llebrer campió, sinó als centenars que passaren per la pista, sense pena ni glòria, explotats i sovint sacrificats: un monument al llebrer desconegut. Ells foren els vertaders protagonistes, per sobre d’espectadors, aficionats o criadors, i es mereixen un record. Com tots els esports que empren animals, les curses de llebrers tenien un costat fosc (que va contribuir a precipitar el seu final) i és just fer memòria, en homenatge a tots ells.
No podrem fer balanç de l’espai fins dintre d’un temps, quan la massa boscosa sigui una realitat i s’executi la fase del velòdrom de Tirador, seguint les mateixes pautes; però sobretot cal copsar la resposta de la ciutadania. El temps dirà si els retards i contratemps han valgut la pena i si aquesta llarga obra marcarà la pauta de futures zones verdes o de remodelació de les existents; en especial el Parc de sa Riera, que necessita una reforestació massiva per fer honor al seu nom.
Finalment, cal reconèixer la perseverança d’entitats com ARCA, les associacions de veïns des Fortí i del carrer Jesús, els instituts Ramon Llull i Joan Alcover o el Col·lectiu Palma Verda, així com ciutadans a títol personal, que han col·laborat i sumat per arribar a aquest punt. El (semi)bosc urbà pot ser l’assaig d’un urbanisme obligat a afrontar un canvi climàtic de conseqüències imprevisibles, però cal no repetir errors i travelades comeses amb el Canòdrom, que ara reneix amb nous usos cívics, recuperant el patrimoni urbà i evitant la desmemòria col·lectiva.